La companyia
Això ho feia abans en una sala.
En David Magaña és actor en actiu a Barcelona. Atoura't és seu: escriu les visites, les porta ell i és la persona de qui parlen gairebé totes les ressenyes.
Quatre de les cinc són visites guiades, en el sentit planer de l'expressió. Apareix sent ell, amb la seva roba, i t'explica què va passar on va passar. El que canvia l'ofici és com s'explica, no el vestuari: un actor sap sostenir deu persones en una plaça petita sense micròfon, sap quan callar i sap rematar una discussió en comptes de recitar una llista de dates.
Una de les cinc sí que està representada. A la visita de Gaudí apareix sent Antoni Gaudí i s'hi queda l'hora i mitja sencera davant de la Sagrada Família. És l'única que en diem teatralitzada. Aquesta web en deia teatralitzades les cinc, i no era veritat: ho va dir el mateix David i està corregit.
La diferència amb una visita guiada normal no és que aquí hi hagi disfresses. És que ningú no et llegeix una pàgina de la Viquipèdia a l'aire lliure. Ets a la plaça de la Vila, sota la torre que va tenir la campana esquerdada el 1870, i t'expliquen per què va sonar de manera que t'importi.
La història no s'afluixa perquè hi càpiga el drama. La campana, el bombardeig des de Montjuïc, l'agregació de l'abril del 1897, el fabricant de rajoles que s'hi va jugar els diners amb un arquitecte desconegut de trenta-un anys: tot està documentat i res no necessitava adorns. Ja era millor història que gairebé qualsevol cosa que un s'inventi.
Tres idiomes, tres visites diferents
El català, el castellà i l'anglès no són la mateixa visita subtitulada. Un públic català ja se sap les dates i el que vol és la discussió; qui arriba de Manchester o de Buenos Aires un dimarts necessita que primer li dibuixis el mapa. Les mateixes dades, una altra visita.
Deu a la visita de Gràcia
Barcelona limita els grups guiats a vint a Ciutat Vella, i vint és també el màxim que acceptem en un privat. La visita de Gràcia es queda en deu i Gaudí cobra vida, en quinze. No és una decisió de màrqueting: a partir d'una certa mida, els de darrere deixen de sentir, es posen a parlar entre ells i deixa de ser un sol grup.
