Es nota que una festa és gran quan deu línies de bus canvien de recorregut

L’avís de transport diu això: metro reforçat amb més trens i més personal a Diagonal, Fontana, Lesseps i Verdaguer; una nit en què el metro funciona de manera continuada; la línia 39 fora de Biada, la Providència i el Torrent de l’Olla, desviada per Pi i Margall, passeig de Sant Joan i Còrsega; i deu línies més que poden canviar de recorregut a partir del vespre, per actes al carrer.

D40, H6, H8, V17, 22, 24, 27, 39, 114 i 116.

Una setmana l’any, el sistema de transport d’una ciutat de milió i mig de persones es reorganitza al voltant de 132 hectàrees de casc antic de poble.

El que passa dins d’aquestes 132 hectàrees

Carrers sencers es cobreixen de la vorera al quart pis. Un sostre fet a mà, penjat de banda a banda de la calçada, i el carrer del costat fent el mateix amb una altra cosa. No està llogat, no és escenografia patrocinada i no ho fa cap productora: ho fa la gent que viu al carrer.

De prop es veu de què està fet, que és sobretot de coses que abans eren una altra cosa. De lluny es llegeix com a espectacle. Els dos moments són el mateix objecte i el segon només existeix perquè algú va passar mesos fent el primer.

Els carrers que es guarneixen no són els mateixos cada any, perquè depèn de quins carrers s’han organitzat. Per això no hi ha una llista fixa i per això el programa surt poc abans.

El patró de la setmana, hora a hora

Al matí els carrers guarnits són buits. És l’única franja en què es pot mirar el sostre des de sota, que és des d’on està fet per ser mirat. Cap a les onze encara s’hi camina.

A mitja tarda comença a costar. A les sis encara es passa.

A partir del vespre el barri deixa de ser el barri. Els carrers plens es regulen en filera d’un. No és burocràcia: és l’única manera que el carrer continuï sent transitable.

I a la nit hi ha una segona festa a sobre de la primera, que ja no té gaire a veure amb el guarnit ni amb qui el va fer.

Les finestres de sobre

Aquesta és la part que costa d’explicar a qui ve de fora, i és la que canvia com es camina pel carrer.

A Gràcia hi viuen 50.670 persones en 132,60 hectàrees, 382 per hectàrea segons el mateix Ajuntament. No hi ha cap hora de l’any en què els carrers estiguin buits. Aquella setmana, les finestres del quart pis que queden just per sobre del sostre de cartró són habitacions, i la gent que hi dorm és la mateixa que va muntar el que estàs fotografiant.

Hi ha una línia entre ser benvingut i ser un problema, i passa aproximadament pel volum de la teva pròpia veu a la una de la matinada.

Per què un barri fa una cosa així

Perquè no era un barri. Gràcia va ser municipi independent, amb alcalde propi, del 1850 fins que Barcelona la va annexionar el 1897 amb 61.935 habitants. I una festa major és exactament el que fa un poble: la seva setmana, organitzada pels carrers mateixos i jutjada els uns contra els altres. La ciutat va créixer al voltant i el format no va canviar mai de mans.

La resta d’aquella història —per què els carrers fan l’amplada que fan, i què va passar el 1870 quan la campana va tocar a sometent— és a la revolta de les quintes i a què veure a Gràcia.

El que aquesta pàgina no porta

Les dates. Es mouen. Una data caducada aquí és pitjor que cap data.

Els carrers guanyadors i el programa. Canvien cada any i els publiquen els organitzadors poc abans.

Els horaris de metro i de bus. Els porta l’avís de TMB, que és la font d’aquesta pàgina i que s’actualitza sol. El que aquí es diu és una altra cosa: que existeix, i que una festa que obliga a escriure’l no és una festa petita.

Les altres cinquanta-una setmanes de l’any, el barri és el de un diumenge qualsevol.