El tàndem va ser primer i el cotxe el va substituir el 1900, per marcar el canvi de segle

Va estar obert sis anys. Del 1897 al 1903.

Aquesta és la primera cosa que descol·loca quan vas a mirar-ho de prop: el local que s’ha convertit en el símbol sencer del Modernisme barceloní, el lloc que apareix a totes les històries del Picasso jove, va durar menys que una carrera universitària.

Qui el pagava

La Gran Enciclopèdia Catalana és concreta i el detall val la pena.

El van promoure Ramon Casas, Santiago Rusiñol i Miquel Utrillo. Però les despeses anaven a càrrec de tres persones: el mateix Casas, Manuel Girona, i —cita literal— «el drapaire enriquit Maties Ardèniz».

Un drapaire enriquit. La GEC no s’ho estalvia.

I qui el regia era Pere Romeu, que és el que surt als quadres.

Una nota que agrada als qui coneixen la ciutat: aquest Manuel Girona és el mateix que va pagar la façana de la catedral, bastida el 1887-90 gràcies al seu mecenatge. El mateix diner que va tancar el mur provisional de la seu va estar, deu anys després, sostenint una cerveseria d’artistes al carrer de Montsió.

Ordre correcte: primer el tàndem, després el cotxe

Aquesta és la que es diu al revés més sovint.

Casas va pintar El Tàndem el 1897, amb ell mateix i Pere Romeu pedalant. I el 1900 el va substituir per El cotxe —els mateixos dos personatges, ara en automòbil—, i la GEC diu per què: «per a indicar el canvi de segle».

No va ser el cotxe primer. Va ser el tàndem, i el cotxe el va desplaçar per marcar que s’entrava al segle XX.

Els dos originals van acabar al Museu Nacional d’Art de Catalunya, i la GEC hi afegeix una precisió que sona a història llarga: hi van anar a parar «amb molts anys de diferència».

Què hi passava, de debò

No era només beure i pintar. La llista de la GEC és una programació:

Titelles, a càrrec de Julià i Juli Pi. Ombres xineses. Vetllades musicals informals amb Granados, Malats, Albéniz, Manuel Llobet i Darío de Regoyos, del qual la GEC apunta de passada que «era un bon guitarrista amateur». Lectures poètiques. I sobretot exposicions d’art: Regoyos, Nonell, Pichot, Gosé, Torent, Picasso.

A més, els mateixos promotors van tirar endavant una revista, Quatre Gats.

Sis anys de programació contínua en una cerveseria. El model declarat era Le Chat Noir de París, i el local estava a la casa Martí, l’edifici «medievalitzant» de Puig i Cadafalch.

El que no direm

⚠️ Per què es diu així. L’explicació que corre —que «quatre gats» vol dir molt poca gent— és versemblant i cap institució de les que hem consultat la publica com a origen del nom d’aquest local. Ens la creiem tots i no la tenim escrita enlloc oficial.

⚠️ La primera exposició individual de Picasso, la data d’obertura al juny, i que Picasso dissenyés la carta. Circulen les tres i cap font institucional consultada les sosté.

Ho diem perquè és exactament el tipus de lloc on la llegenda ha crescut més que la documentació.

Què queda

El local es va recuperar el 1983 com a restaurant i espai d’activitats culturals. És això: un restaurant en actiu dins d’un edifici de Puig i Cadafalch, en un carrer estret del Gòtic.

Anar-hi a sopar és una decisió teva i no la comentem. El que sí que val la pena, si passes pel davant, és mirar l’edifici sencer i no només la porta, i recordar que aquell interior va aguantar sis anys i encara el copiem.

El carrer de Montsió es diu així pel convent de dominiques de Santa Maria de Montsió, fundat el 1351 a prop del Palau Menor. Aquesta ciutat té les capes molt juntes.

Per continuar

El barri que hi ha al voltant no és tan vell com sembla, i la costura es veu: la Via Laietana i el Call.

Per què les rondes de la ciutat vella són amples, a per què les rondes es diuen rondes.

I si vols caminar-ho amb algú explicant-t’ho, la nostra visita del Gòtic i la de nit es fan totes dues en català.