La pedra hebrea del carrer de Marlet és una còpia, i la traducció del costat és incorrecta

La llosa d’inscripció hebrea encastada a la paret del carrer de Marlet és una còpia. El museu d’història de la ciutat ho diu sense embuts i conserva l’original.

I no acaba aquí. En aquella façana hi ha tres plaques —l’antiga, una del segle XIX i una de moderna— i el museu avisa específicament que la del segle XIX porta una traducció incorrecta. És a dir que bona part del que els visitants es llegeixen en veu alta en aquella cantonada, i del que es repeteix en visites guiades, és un error victorià.

El text medieval és curt i diu una altra cosa: recorda la fundació pietosa del rabí Samuel ha-Sardí, figura destacada del barri a mitjan segle XIII, i un llum que crema permanentment.

El museu obre el seu propi itinerari avisant

El MUHBA comença la seva ruta pel Call dient que pràcticament no ha sobreviscut res del vell barri jueu.

És una cosa poc habitual per començar i és la manera correcta d’entrar-hi. Això no és un lloc on es va a mirar edificis. Són quatre carrers on t’assabentes de què hi havia i de què s’hi va fer.

Les correccions, una per una

No era un recinte tancat i net. El museu hi afegeix un matís que val la pena portar a sobre: als carrers exteriors els límits no van ser mai del tot precisos, i jueus i cristians hi vivien de costat. La imatge d’una muralla al voltant d’una comunitat és ordenada i la realitat era més borrosa.

El carrer principal ja no es diu com et van ensenyar. Va ser carrer de Sant Domènec del Call durant segles. El dia de sant Domènec és el 5 d’agost. L’assalt al Call va començar el 5 d’agost del 1391. El 2018 el districte de Ciutat Vella va aprovar rebatejar-lo carrer de Salomó ben Adret, pel rabí i jurista. Les plaques diuen una cosa i molts mapes i guions encara diuen l’altra.

La xifra del 1391 és una aproximació i s’ha de dir així. El Call va ser assaltat el 5 i el 7 d’agost del 1391; la xifra del museu és d’unes tres-centes persones mortes. D’altres van ser batejades per força i d’altres van fugir. Es va atacar propietat, i no només jueva: també la casa del batlle. Donem el número tal com el dóna el museu —una aproximació, en paraules d’una institució, sense font enganxada—. No és un recompte i ningú no l’hauria de presentar com a tal.

L’absència no és deixadesa: està escrita. Després del 1391 el rei va intentar restablir un call a la zona del Call Menor i no se’n va sortir. El 1401 va emetre un privilegi pel qual Barcelona no tornaria a tenir call. Per això hi ha tan poca cosa per mirar.

I hi havia hagut un abans. Un atac anterior durant la pesta negra, el 17 de maig del 1348. I el 1263, la Disputa de Barcelona davant del rei, entre Nahmànides i fra Pau Cristià, amb censura, crema de llibres hebreus i l’exili de Nahmànides com a conseqüències.

L’edifici sobre el qual es discuteix

Hi ha un espai en aquests carrers que es presenta als visitants com la Sinagoga Major de Barcelona i es descriu com una de les sinagogues més antigues d’Europa.

L’estat de l’evidència és més interessant que un sí o un no.

El museu d’història situa la Sinagoga Major dins de l’illa delimitada per Marlet, el carrer avui anomenat Salomó ben Adret, l’Arc de Sant Ramon del Call i la placeta de Manuel Ribé. No identifica cap edifici visitable, i no fa servir enlloc l’expressió «la més antiga d’Europa».

Un estudi documental encarregat pel mateix museu i publicat el 2002 afirma que les seves troballes contradiuen la hipòtesi que situa la sinagoga en aquell solar concret, i conclou que la qüestió només es pot resoldre estenent la recerca als números veïns. L’estudiós que va proposar la identificació l’ha defensada per escrit i no l’ha retirada.

O sigui: qüestió oberta entre historiadors, amb el museu abstenint-se d’avalar la versió popular. No et diem on has d’anar ni què has de comprar. Et diem que si algú ho afirma rotundament, en qualsevol de les dues direccions, ha decidit una cosa que els especialistes no han decidit — i en aquest tema, precisament, això val la pena saber-ho.

El cementiri, i les làpides

El cementiri jueu era a la vessant de Montjuïc, documentat des del 1091 i en ús durant segles. El 1391 va passar a la corona i el 1393 es va vendre a una companyia de creditors, que el va començar a desfer i a fer servir les làpides com a material de construcció per a edificis nous de la ciutat.

Et diran que aquestes pedres es veuen encastades en palaus concrets. Aquí dèiem que no havíem trobat cap institució que ho digués, i era un fals negatiu: sí que ho diuen. El tríptic de la ruta del Call del propi museu assenyala les façanes del Palau del Lloctinent que donen a la plaça de Sant Iu i a la plaça del Rei —«són carreus que procedeixen de la necròpolis jueva de Montjuïc»—, i el Servei d’Arqueologia hi afegeix el Palau de la Generalitat i cases del carrer de Montcada. També se’n veuen, exposades, a la seu del museu al Call.

Amb una discrepància que val la pena dir en veu alta: la guia de patrimoni jueu de la Generalitat, que el mateix museu distribueix, atribueix els fragments de la plaça de Sant Iu al cementiri de Montjuïc del Bisbe, a la plaça de Sant Felip Neri, i no a la muntanya. Dues publicacions oficials, la mateixa paret, dos orígens.

D’aquella necròpolis, el Servei d’Arqueologia registra 171 tombes excavades entre l’octubre del 1945 i l’abril del 1946 —no el 1949, com diu una pàgina del castell— i 557 més localitzades el 2001, de les quals només se’n van poder excavar 28. Una làpida trobada al seu lloc porta la data del 1229.

I el nom de la muntanya: ve d’allà. Aquí escrivíem que la qüestió estava oberta entre «mont dels jueus» i el llatí Mons Iovis; era fals i ho corregim. El decret de declaració de la Generalitat diu que el cementiri «dóna nom a la muntanya de Montjuïc», i la Gran Enciclopèdia Catalana recorda que la documentació conservada des del 878 l’anomena invariablement Mons Judaicus. La resta de la muntanya també es deixa llegir així.

El que sí que hi ha, i és gratis

Quinze minuts, cap entrada:

• Carrer del Call — restes de la muralla romana, també a la cantonada amb el carrer rebatejat.
• Carrer de Marlet — la inscripció copiada i les seves tres plaques.
• Carrer de l’Arc de Sant Ramon del Call — segueix la línia interior de la muralla romana, i per això fa ziga-zaga; les cases hi estan adossades.
• Placeta de Manuel Ribé — plaça moderna, amb la seu del museu al Call en una cantonada, en un edifici del qual es documenta el propietari immediatament anterior al 1391: Jucef Bonhiac, aparentment velaire.
• Els Quatre Cantons del Call — el creuament on hi havia els Banys Nous, fundats el 1160 per un jueu, Abraham Bonastruc, en associació amb el comte, i en ús fins al segle XVI.

Si vols que t’ho expliquin

La visita del Gòtic passa per aquests carrers de camí de la porta romana a la plaça del Rei, amb un actor i en català, amb vint persones com a màxim perquè a Ciutat Vella aquest és el topall legal. La de nit fa el mateix terreny quan no hi ha ningú.

Cap de les dues afirma res sobre l’edifici del qual es discuteix més amunt, i aquest és l’únic motiu pel qual aquesta pàgina existeix.

L’altra cicatriu d’aquest barri, amb la seva comptabilitat completa, és la Via Laietana.