Tres rondes es van aprovar el mateix dia i el Nomenclàtor data la mateixa muralla dues vegades, amb dotze anys de diferència

Hi ha un exercici que es pot fer sense moure’s de casa: obrir el Nomenclàtor municipal i llegir les fitxes de les quatre rondes seguides. Surt un mapa de la muralla escrit en llenguatge de carrer.

Les quatre fitxes, tal com estan escrites

Ronda de Sant Antoni. «Ronda oberta damunt de l’emplaçament dels glacis de la muralla construïda el 1377.» El nom ve del portal del convent de Sant Antoni.

Ronda de Sant Pau. «Construïda sobre la muralla de 1389.» El nom ve del carrer de Sant Pau i d’un portal que hi havia hagut allà, obert a temporades.

Ronda de la Universitat. «Construïda vers el 1872 prop dels terrenys dels glacis de la muralla dels Tallers.»

Ronda de Sant Pere. «En record de la part de muralla i baluard de Sant Pere, situat al punt extrem de l’antic camí de ronda.» I afegeix una segona capa: també és en record dels fets de la defensa de Barcelona dels anys 1697, 1713 i 1714.

Tres de les quatre —Sant Antoni, Universitat i Sant Pere— tenen la mateixa data d’aprovació del nom: 23 de gener de 1872. Es van batejar el mateix dia.

El matís que gairebé tothom es salta

La versió que circula és que «ronda» ve del camí de ronda que voltava la muralla. Sona bé i és mig veritat.

Perquè de les quatre fitxes, només la de Sant Pere parla del camí de ronda. Les altres tres diuen una altra cosa: que la via es va obrir sobre els glacis —el terraplè inclinat de davant de la muralla— o sobre la muralla mateixa.

No és cap detall d’erudit. Els glacis eren l’espai que calia deixar buit perquè els defensors hi tinguessin tir net: per això, quan van caure les muralles, allà hi havia una franja de terreny lliure i recta al mig d’una ciutat atapeïda. Les rondes són amples perquè hi havia hagut una servitud militar, no perquè algú decidís fer avingudes.

⚠️ I el Nomenclàtor es contradiu amb ell mateix

La muralla del Raval. La fitxa de Sant Antoni la data el 1377. La de Sant Pau, el 1389. Mateixa institució, mateix recinte, dotze anys de diferència, i cap de les dues esmenta que l’altra digui una altra cosa.

No triem. Les dues fitxes són obertes i estan enllaçades a baix. El que sí que diem és que quan llegeixis una data d’aquesta muralla en qualsevol lloc, hi ha dues versions municipals i probablement qui l’ha escrita només n’havia obert una.

L’enderroc tampoc va ser un dia

Aquesta la reconstrueixes llegint dues fitxes de portals.

El Portal Nou va ser destruït el 1855 «amb la resta de la segona muralla medieval». El Portal de l’Àngel va caure el 1859 «com la resta de les muralles medievals».

Les dues diuen «amb la resta». Les dues donen anys diferents. O sigui que l’enderroc va ser un procés llarg, no l’acte fundacional que s’explica sempre.

Dues històries que hi ha dins d’aquests noms

El Portal Nou és una carretera romana. La fitxa diu que el portal, acabat el 1295, es va fer «sobre una vella carretera romana d’accés a la ciutat des del Vallès i el Maresme». I dóna un detall d’obra pública que fa pensar: el segon recinte es va fer entre mitjan segle XIII i mitjan XIV, i el tram fins al mar es va endarrerir seixanta anys més. Sis dècades amb la muralla a mitges.

El Portal de l’Àngel no es deia així. Es deia Portal dels Orbs —dels cecs, perquè s’hi agrupaven a demanar almoina—, o dels Orfes, o de Jesús. El canvi de nom té data exacta: el 30 de gener de 1466 el Consell de Cent el va oficialitzar en agraïment perquè la ciutat s’havia alliberat d’una pesta, i va encarregar una imatge de l’àngel.

I aquella imatge té un final que la majoria de gent d’aquí no coneix. Va estar al portal fins al 1859, quan el portal va caure. D’allà va anar a l’església de Santa Anna, i després a la de l’Àngel Custodi d’Hostafrancs, «on va ser destruïda el 1936».

L’àngel que dóna nom al carrer comercial més transitat de Barcelona va sobreviure quatre segles i mig, dos trasllats i l’enderroc de la muralla, i va acabar cremat en una església d’Hostafrancs.

Com es camina això

No hi ha res a veure, i aquest és el punt. La muralla no hi és: hi és la seva forma, en l’amplada i el traçat de quatre carrers pels quals passes cada dia.

Fes la volta sencera un cop, de Sant Pere a Sant Pau, i tindràs el perímetre de la ciutat del segle XIV sota els peus. Són tres quarts d’hora.

L’altra ferida gran del centre, aquesta del segle XX i amb noms i cognoms, és la Via Laietana. El que queda del barri jueu, a el Call.

I la nostra visita del Gòtic, que es fa en català, va precisament de què hi havia i què s’hi va posar després; la de nit fa el mateix terreny quan el barri s’ha buidat.