La plaça on es concentra tothom es va obrir el 1840 enderrocant una església, i la fitxa municipal en dóna dues dates seguides

Si has anat mai a una concentració, a una cassolada, a una arribada de campions o a una consulta, hi has estat. La plaça de Sant Jaume és l’escenari per defecte d’aquesta ciutat.

I és més jove que la meitat del que l’envolta.

Abans no hi havia plaça: hi havia una cantonada

El Nomenclàtor la descriu així, i la frase mereix llegir-se sencera perquè és un plànol:

«Antigament era la petita cruïlla que formava la intersecció dels dos eixos viaris que travessaven la ciutat de nord a sud i d’est a oest: Llibreteria-Escrivanies-Call i Bisbe-Ciutat-Regomir.»

Aquests dos eixos són romans. Són el cardo i el decumanus de Bàrcino amb noms de gremi medieval enganxats a sobre. Camina’ls avui i encara hi són: pots recórrer la ciutat romana sencera pel carrer de la Llibreteria i el del Call.

El punt on es creuen era una cruïlla estreta. Ja existia el 1261, i al davant hi tenia l’església de Sant Jaume, establerta el 1057.

Al segle XIV s’hi va afegir un porxo, i té una funció que explica per què aquesta cantonada acaba sent el centre polític: era on s’ajuntaven els consellers de la ciutat quan havien d’assistir en cos a un acte públic. El punt de trobada del govern municipal, a la porta d’una església, en una cruïlla.

I el 1598 es va resoldre engrandir el Palau de la Generalitat fins a aquella placeta. Els dos governs ja s’estaven mirant abans que existís la plaça.

Com es va fer la plaça: enderrocant l’església

El 1823 l’Ajuntament va acordar enderrocar l’església de Sant Jaume i els edificis annexos «per formar una gran plaça». La d’ara.

I es va obrir el 1840, amb el nom de plaça de la Constitució.

⚠️ Aquí ve la contradicció, i és dins del mateix paràgraf de la mateixa fitxa. La primera línia diu que «la seva forma actual data de 1841». La penúltima diu que «s’obrí el 1840». Un any de diferència, dues frases seguides, mateixa institució.

No és greu. És útil per a una altra cosa: quan llegeixis una data d’aquesta plaça, tingues present que la font oficial en dóna dues i que qui l’ha copiada probablement no ho sap.

El nom, que és un termòmetre

El llistat de noms anteriors del Nomenclàtor és una radiografia del segle XX en cinc línies:

San Jaime (abans de 1820) · Constitución (abans de 1865) · República (24 d’abril de 1931) · Constitución (7 de març de 1939) · i el nom actual, aprovat el 20 de juliol de 1940.

La plaça es va dir República durant vuit anys, i el canvi de règim s’hi llegeix a la placa. 24 d’abril de 1931: deu dies després de la proclamació.

El carrer del costat, i el 1910

Al carrer de Ferran hi entres cada vegada que baixes de la plaça cap a la Rambla, i el seu nom és un cas de manual.

Es va dedicar a Ferran VII «amb motiu de la seva visita a Barcelona i de l’obertura del vial». I el 1 de març de 1910 l’Ajuntament va acordar treure-li el VII.

La fitxa diu per què amb una claredat que no és habitual en un callejer:

«nom que féu que el carrer deixés d’honorar el rei absolutista».

No van canviar el nom: van treure el número. El carrer va continuar dient-se Ferran i va deixar de referir-se a aquell Ferran. És una de les solucions més elegants que ha trobat mai aquesta ciutat per a un problema de nomenclàtor.

I la façana que gairebé ningú mira

Un últim apunt, per si passes per allà.

La façana de la Casa de la Ciutat que dóna a la plaça és la que surt a totes les fotos. Però la façana principal antiga és l’altra, la del carrer de la Ciutat, i és del 1399-1402, obra del mestre d’obres Arnau Bargués amb els escultors Jordi Joan i Pere Sanglada.

Cinc segles de diferència, deu metres de distància, i la gòtica està en un carrer estret on no para ningú.

Com es camina

Aquesta plaça es veu en dos minuts i s’entén en vint. La manera de fer-ho és no quedar-se al mig: fer els dos eixos romans —Llibreteria cap amunt, Call cap avall— i tornar per l’esquena de l’Ajuntament, pel carrer de la Ciutat, a mirar la façana bona.

El que hi ha a l’altra banda del Call, i què n’ha quedat, a el Call i el que en queda. La ferida que va partir aquest barri en dos al segle XX, a la Via Laietana. I per què els carrers de fora són tan amples, a per què les rondes es diuen rondes.

La nostra visita del Gòtic es fa en català i va exactament d’això: què hi havia, què es va enderrocar i què es va posar després perquè ho semblés. La de nit fa el mateix terreny amb la plaça buida, que és l’única hora en què es veu la forma que té.