L'extracció es va aturar el 1957 i la Sagrada Família es va quedar sense pedra fins al 1988

El material

És un gres. L’Ajuntament, a les pàgines d’història del castell, ho diu així de pla: una de les grans riqueses de Montjuïc és la pedra que la constitueix, el gres. El museu de ciències naturals de la ciutat el descriu com a compacte i resistent, i com el material base dels principals edificis de Barcelona.

La millor descripció del que és a la vista la dóna la institució que n’ha manejat més: la Sagrada Família descriu una pedra de ciment silícic amb una gamma de color que va del gris clar i el gris verdós al beix, el groc, l’ocre i el daurat, i fins als morats i els vermells.

Aquesta gamma és la raó per la qual la ciutat vella no és d’un sol color. Camina pel Gòtic buscant-la i començaràs a veure daurats, grisos i algun vermell apagat en parets que tenies arxivades com a «pedra».

Sobre l’edat, una precaució. El portal de sostenibilitat de l’Ajuntament descriu conglomerats d’uns quinze milions d’anys, del Miocè, a la muntanya. Aquella frase parla d’un aflorament concret i no del gres de construcció en conjunt, de manera que et donem l’atribució en comptes del titular net que llegiràs en altres llocs.

On va anar

Quatre institucions, cadascuna responent de la seva pròpia llista.

L’Ajuntament: la majoria dels edificis singulars de Barcelona s’han construït amb aquest material: la muralla romana, el temple romà, la primera església cristiana, les catedrals romànica i gòtica, entre d’altres.

El museu de ciències naturals: Santa Maria del Mar, la catedral, la Sagrada Família i la Pedrera, totalment o parcialment.

El museu marítim, parlant de l’edifici on viu: les Drassanes es van construir amb pedra de Montjuïc, i conserven centenars de marques de picapedrer.

La Sagrada Família, enumerant edificis d’altri: el Palau de la Generalitat, el Parlament de Catalunya, l’ajuntament, la Llotja, la duana del port, la Universitat de Barcelona i el castell del capdamunt de la mateixa muntanya.

Dues notes honestes. La Pedrera la nomena el museu de ciències naturals i ningú més que hàgim pogut consultar; la llista llarga de la Sagrada Família la deixa fora. I la Llotja l’avala la Sagrada Família descrivint un edifici que no és seu, cosa que és més prima que un edifici avalant-se a si mateix. Publiquem les dues, atribuïdes, en comptes de blanquejar-les en una afirmació plana.

El problema, i com es va resoldre

Aquesta és la part que fa que aquesta pàgina existeixi, i la millor història curta d’aquesta muntanya la publica la basílica.

1882. Comencen les obres. La cripta es comença amb pedra de Montjuïc.

1883. Gaudí assumeix la direcció i demana que l’edifici continuï amb la pedra de la ciutat. Amb ella es comencen l’absis i la façana del Naixement.

Cap al 1954. Just quan comença la façana de la Passió, l’escassetat es fa notar.

1957. L’extracció s’atura sobtadament i definitiva. L’Ajuntament data el final de les explotacions el mateix any.

Queda, per tant, una basílica encara en construcció i una pedrera tancada. El problema no és estètic: és d’aprovisionament d’un material que ja no existeix al mercat.

1988. L’Ajuntament cedeix a la basílica uns mil metres cúbics de pedra de Montjuïc recuperada de la remodelació de l’Estadi Olímpic.

Llegeix-ho a poc a poc. L’estadi del 1929 es va refer per darrere de la seva pròpia façana de cara al 1992, i la pista es va abaixar onze metres. La roca que en va sortir va anar a l’edifici que encara no està acabat. La mateixa muntanya, servida per segona vegada, setanta anys després del primer tall.

On són els forats

La muntanya es va treballar, segons el museu de ciències naturals, des de l’època romana. La Sagrada Família fa recular l’inici encara més, fins als ibers; et donem les dues en comptes de triar.

De les explotacions romanes gairebé no en queda res. L’Ajuntament diu que només es coneix una pedrera d’època romana a tota Barcelona, i va aparèixer per accident el 1989, durant les obres dels accessos a l’Anella Olímpica. L’extracció va continuar durant l’edat mitjana.

Quantes pedreres en total? La Sagrada Família n’estima unes vint-i-vuit en diversos punts de la muntanya, algunes amb la cara encara ben visible. És una estimació d’una institució i l’etiquetem com a tal.

Dues estan documentades amb nom, i a les dues s’hi pot anar:

La Foixarda, explotada des de mitjan segle XVII fins a mitjan segle XIX per la família de picapedrers barcelonins Foixart — d’aquí li ve el nom. Avui és una instal·lació esportiva.

El Machinet, contra la cara del qual es va construir el Teatre Grec per a la fira del 1929. La Sagrada Família hi afegeix que d’aquell punt en sortien especialment les moles de molí.

I després els reusos, que són el motiu pel qual la muntanya s’entén millor mirant els buits que els edificis:

• El jardí botànic històric s’amaga, en paraules del museu, a les fondàries de l’antiga pedrera de la Foixarda, en dos forats on el microclima fresc permet créixer espècies eurosiberianes.
• Els jardins de Costa i Llobera i de Mossèn Cinto Verdaguer són al fons de dues pedreres esgotades.
• I el Fossar de la Pedrera, la fossa comuna, és una pedrera exhaurida. La muntanya es va buidar per construir la ciutat i després els buits es van fer servir per a tot: un teatre, dos jardins, un camp d’escalada i una fossa. Del cementiri que la conté.

La cosa gratuïta que es pot fer amb això

Al matí, la mà a la paret de Santa Maria del Mar, de la catedral o de les Drassanes. A la tarda, dins del forat. Són la mateixa roca i les institucions que tenen els dos extrems de l’operació ho diuen per escrit.

La visita de Montjuïc fa la meitat de baix d’aquest recorregut un parell de tardes per setmana, en català, amb un actor: fira del 1929, castell i pedrera, en aquest ordre. Del que et trobes a la ciutat vella i no és el que sembla, la llista amb dates és a la Via Laietana i a el Call.