La paret del fons no és decorat: és la cara d'una pedrera i té nom, Machinet

Seu a la grada un vespre de juliol i mira el fons de l’escenari. Aquella paret de pedra que has vist tota la vida i que has donat per decorat o per mur de contenció és la cara d’una pedrera, i té nom.

Es diu Machinet.

La fitxa municipal ho explica amb una frase que val la pena llegir a poc a poc: l’amfiteatre es va fer

«aprofitant el pendent de l’antiga pedrera Machinet, que havia estat explotada excavant les terres davant un pany de pedra immens i de gran duresa a un lloc on la muntanya de Montjuïc comença a enfilar-se».

O sigui: primer va venir el forat, i després el teatre. Els picapedrers van treure terra davant d’un pany de roca duríssima, van deixar un pendent i una paret vertical, i seixanta o setanta anys després Ramon Reventós hi va posar una grada al davant. La forma del teatre no la va inventar ningú: la va deixar feta la indústria.

I no és la Foixarda, ni la Satalia, ni Can Valero, que són les pedreres que surten sempre que es parla d’això. És aquesta, i té el nom escrit a la fitxa.

El festival ho ha convertit en símbol, i té raó

Quan el Grec va fer cinquanta anys, un dels quatre curtmetratges encarregats es va inspirar, diu el propi festival, en

«la roca emblemàtica del Teatre Grec, que durant cinc dècades ha estat teló de fons de nits d’estiu inoblidables».

Roca emblemàtica. La paret de la pedrera és el teló de fons del teatre d’estiu de la ciutat, i ningú no la va dissenyar.

El teatre és del 1929. El festival, no

Aquesta és la confusió més repetida i és fàcil de desfer.

El teatre el va fer Reventós per a l’Exposició Internacional del 1929, «seguint el model tradicional grec». La fitxa no diu Epidaure ni cap altre model concret, per si t’ho han explicat així: diu «el model tradicional grec» i prou.

El festival el compta la seva pròpia web des del 1976, i el 2026 n’ha celebrat el cinquantè aniversari. Quaranta-set anys de diferència.

I l’acte fundacional que el festival reivindica no és una estrena: és una manifestació. La de l’Assemblea d’Actors i Directors de Barcelona per la Rambla, el 1976, reclamant «un teatre al servei del poble». El festival d’estiu d’aquesta ciutat es data a si mateix des d’una manifestació al carrer.

⚠️ I ara, on l’Ajuntament no es posa d’acord amb ell mateix

Dues coses, i totes dues surten de fitxes municipals.

La data del festival. La web del Grec diu 1976. La fitxa de Parcs i Jardins del propi teatre diu que va ser «a partir del 1979, amb l’arribada del primer Ajuntament democràtic» quan el recinte va esdevenir seu del festival d’estiu. Es pot reconciliar —1976 autogestionat, 1979 municipalitzat— però són dues dates de la mateixa casa i cap de les dues fitxes esmenta l’altra.

La fira. La fitxa dels jardins escriu «Exposició Internacional» quatre vegades i, en parlar del bar restaurant, l’anomena «Pavelló de la Música de l’Exposició Universal del 1929». La del 1929 va ser la Internacional. La Universal va ser la del 1888, a la Ciutadella. És un lapsus d’una sola frase en un text que la resta de vegades ho encerta, i el motiu de citar-lo és aquest: així és com un error entra en circulació, copiat d’una font que la resta del temps és fiable.

El jardí es diu una altra cosa

De passada, perquè és la mena de detall que un local agraeix: els jardins del Teatre Grec no es diuen així de debò. Es diuen roserar Amargós, en honor a Josep Amargós, el primer arquitecte que va ordenar la muntanya.

Els va dissenyar Forestier, i tenen una feina concreta que explica tota la seva forma: connectar la plaça del Solstici —on ara hi ha la Fundació Miró— amb la part baixa del passeig de Santa Madrona, salvant 44 metres de desnivell. Terrasses, pèrgola i escalinata són la manera d’anar baixant quaranta-quatre metres sense escales de servei.

I durant el festival, els jardins tanquen unes setmanes. Les dates canvien cada any i aquí no les posem: mira-les a la fitxa abans de pujar-hi a l’estiu.

El que no direm

⚠️ L’aforament. Cap fitxa municipal de les que hem obert el publica. Circulen xifres i no venen d’una institució, així que no en donem cap.

⚠️ Epidaure. La inspiració concreta en un teatre grec determinat tampoc la sosté la fitxa. Diu «el model tradicional grec», que és una altra cosa.

Si en vols més

La muntanya és plena de forats i tots tenen un ús actual: jardins, un jardí botànic, una instal·lació esportiva i una fossa comuna. D’on va sortir tota aquella pedra i on són els buits, a la pedra de Montjuïc.

Els altres jardins de la tira, un per un, a els jardins de Montjuïc.

I la nostra visita de Montjuïc —que es fa en català— treballa la fira del 1929, el castell i la pedrera, en aquest ordre, perquè l’ordre és l’argument.