Tres jardins es van inaugurar el mateix dia i l'Ajuntament en dóna dues dates diferents

Hi ha una frase a la fitxa municipal del parc del Mirador del Migdia que val per tot aquest article: els jardins de Montjuïc van resseguint la muntanya entre la Zona Franca, la Marina del Port i el Poble-sec, un darrere l’altre.

No són cinc parcs. És una tira. I es pot fer sencera a peu, gratis, en una tarda.

Laribal, que és on comença tot

És el primer roserar públic que va tenir Barcelona, i el barri li deia el de la Colla de l’Arròs, per un grup entre gastronòmic i polític que es reunia allà on ara hi ha el Museu Etnològic.

La part alta era la finca de Josep Laribal, advocat i periodista, codirector d’El Diluvio. I aquí una precisió que gairebé sempre es diu malament: la finca es va comprar. La fitxa és taxativa —«el 1908 la finca va ser adquirida per l’Ajuntament»—, i no donada. A dins s’hi va fundar l’Escola del Bosc.

El projecte d’ordenar la muntanya sencera es va encarregar primer a Josep Amargós. Els jardins tal com els veus són del 1922, i qui els va dissenyar va ser Jean-Claude Nicolas Forestier, per encàrrec de Francesc Cambó de cara a l’Exposició del 1929, amb un ajudant jove que es deia Nicolau M. Rubió i Tudurí.

El model declarat són els jardins àrabs i els cármenes de Granada. Per això les escales d’aigua es diuen del Generalife i per això hi ha rajola, testos i baranes per on baixa l’aigua en comptes de gespa i camins rectes.

I al mig hi ha la Font del Gat, que a la darreria del segle XIX era popularíssima a la ciutat. L’aigua surt del cap d’un felí esculpit per Joan Antoni Homs el 1918. Del nom, l’Ajuntament no en diu res: ho hem mirat de prop.

El roserar que ara es diu Teatre Grec

El jardí que hi ha a sota, el que es puja pel passeig de Santa Madrona, també va néixer com a roserar, i el seu nom de debò és Amargós, en honor a aquell primer arquitecte.

També és de Forestier, i té una feina concreta: connectar la plaça del Solstici —on ara hi ha la Fundació Miró— amb la part baixa del passeig i els palaus del 1929, salvant 44 metres de desnivell. Tot el que hi veus —terrasses, pèrgola, escalinata— és això: una màquina per baixar quaranta-quatre metres sense adonar-te’n.

Què hi ha al fons i per què l’amfiteatre és allà i no en un altre lloc, aquí.

Els tres poetes, i la data que no quadra

Costa i Llobera, Mossèn Cinto Verdaguer i Joan Maragall. Tres jardins dedicats a poetes catalans, tots tres a la mateixa muntanya, tots tres del 1970.

I aquí l’Ajuntament es contradiu amb ell mateix. La fitxa de Verdaguer diu que els tres es van inaugurar el mateix dia: el 22 de juny de 1970. La de Costa i Llobera diu que es van inaugurar el mes de març de 1970. I la de Joan Maragall no diu que s’inauguressin: diu que el 1970 «es van ampliar i van passar a anomenar-se Joan Maragall».

Tres fitxes de la mateixa casa i tres relats. No triem: les tres estan publicades i les tres es poden obrir a baix.

Costa i Llobera, el dels cactus

La fitxa no s’estalvia el superlatiu: «un dels jardins especialitzats en cactus i plantes suculentes més importants d’Europa» i «una col·lecció única al món: 3,16 hectàrees».

És projecte conjunt de l’arquitecte Joaquim Maria Casamor i de Joan Pañella, mestre de l’escola de jardineria i especialista en plantes crasses. Quan es va decidir urbanitzar aquella part de la muntanya ja hi havia un fons important d’espècies de Canàries, Andalusia i vivers mediterranis, i plantes de la col·lecció Pallanca, arribades d’Itàlia.

I hi ha una cicatriu que la fitxa explica sense dramatisme: el jardí ha passat «un llarg procés de recuperació, remodelació i rehabilitació», amb replantació de bona part de les plantes «que havien estat víctimes del fred». Un jardí de desert a la Mediterrània és una aposta, i de tant en tant la Mediterrània cobra.

Verdaguer, el dels bulbs

També és dins d’una antiga pedrera, com mig Montjuïc.

I té un número que sorprèn: 2.800 m² de parterres i uns 80.000 bulbs plantats cada any. Tulipes, jacints, narcisos, safrà, anemones, ranuncles. Amb dues èpoques de floració forta: març i abril, i de finals de juliol a principis de setembre.

Vuitanta mil bulbs. Cada any. És, literalment, un jardí que es torna a plantar.

Joan Maragall, el que tanca

Aquest és l’excepció, i és la raó per la qual molta gent d’aquí no hi ha entrat mai.

Va néixer com els jardins que Forestier va fer al voltant del pavelló reial del 1929, construït perquè Alfons XIII tingués un lloc per a grans recepcions i per reposar durant les visites a l’Exposició. Acabada la mostra es va pensar posar-hi el Museu de la Música: el projecte no va prosperar, «però que sí que va determinar el nom amb el qual es coneix el palauet». D’aquí, Albéniz.

I avui el Palauet Albéniz és la residència de la família reial espanyola a Barcelona quan hi ha visita oficial, a més de seu de recepcions municipals i d’allotjament de convidats. La conseqüència la diu la mateixa fitxa: «en determinades ocasions, els jardins estan tancats al públic».

Un jardí públic que tanca segons qui hi dormi. Val la pena comprovar-ho abans de pujar-hi amb la canalla.

La tira sencera, per si la vols fer

De l’extrem sud cap al Poble-sec: parc del Mirador del Migdia, Jardí Botànic, el viver de Tres Pins, Mossèn Cinto Verdaguer, Joan Brossa, i just a sobre els del Mirador de l’Alcalde. Laribal i el roserar Amargós queden a l’altra banda, cap al passeig de Santa Madrona.

Són gratuïts i tenen horari, que canvia segons l’època. Aquí no el posem: mira’l el mateix dia, sobretot a l’hivern.

I si un diumenge t’agafa amb ganes de caminar i no de fer cues, què fer un diumenge a Barcelona va d’això. Per què la muntanya és tota de forats, a la pedra de Montjuïc.

La nostra visita de Montjuïc es fa en català i no va pels jardins: va per la fira, el castell i la pedrera, que és l’altra meitat de la muntanya.