Tothom se'n sap la cançó i cap institució explica per què es diu del Gat

Aquest article va d’un buit, i per això és curt.

La Font del Gat la coneix tothom que ha crescut a Barcelona. És dins dels jardins de Laribal, a Montjuïc, a tocar del roserar. Hi ha una cançó. Hi ha una idea vaga de berenador, de diumenge, de principis de segle. I quan te’n vas a mirar què en diuen les fonts oficials, et trobes això:

«Al jardí es troba la famosa Font del Gat, molt popular a la ciutat a la darreria del segle XIX. L’aigua que raja ho fa des del cap d’un felí, esculpit per Joan Antoni Homs el 1918.»

Dues frases. I ja està.

El que sí que diu

Que era molt popular a finals del segle XIX. Que l’aigua surt del cap d’un felí. Que el va esculpir Joan Antoni Homs, el 1918.

Fixa’t en el desajust: la font era famosa a la ciutat abans que existís el gat que li dóna nom a la fitxa. La peça de Homs és de 1918; la popularitat, del segle anterior. La fitxa no ho explica i probablement no és cap misteri —hi devia haver alguna cosa abans—, però tal com està escrit, l’Ajuntament nomena el felí i no explica d’on ve el nom.

El que no diu, i que tothom dóna per fet

Qui va construir l’edifici. La fitxa no en dóna autor.

Que sigui de Puig i Cadafalch. Això circula molt. No ho hem trobat en cap font institucional que hàgim pogut obrir. ⚠️ I un matís que importa: no ho presentem com una contradicció. Perquè hi hagi contradicció caldrien dues institucions dient coses diferents, i aquí el que hi ha és una que no diu res i una atribució que no sosté ningú per escrit.

El berenador, el restaurant, els envelats. Res.

La cançó. «Baixant de la font del gat» no apareix enlloc de la documentació municipal d’aquest lloc. Que la cançó parli d’aquesta font i no d’una altra és una atribució popular molt estesa i cap institució consultada la confirma.

Per què publiquem un article sobre el que no se sap

Perquè aquesta és la mena de lloc on s’inventa més. Un indret conegudíssim, amb un nom pintoresc, una cançó al darrere i cap fitxa que digui res: és el terreny perfecte perquè una explicació bonica es repeteixi fins que sembli documentada.

Nosaltres tenim una regla per a això, i aquí toca aplicar-la: si no hi ha una URL institucional oberta que ho digui, no ho escrivim. Ni tan sols quan l’explicació ens agrada.

Així que el que et podem donar és el que hi ha: un felí de 1918 signat per Homs, dins del primer roserar públic de Barcelona, en una finca que l’Ajuntament va comprar el 1908 —comprar, no rebre— i que va enjardinar Forestier mirant els jardins àrabs i els cármenes de Granada.

I al costat mateix, una altra font, aquesta amb autoria clara: la de ceràmica esmaltada amb motius marins del ceramista Llorens Artigas. Aquesta gairebé ningú la mira.

Si hi puges

És a mig camí, i aquest és l’ús que té: cau entre el passeig de Santa Madrona i la part alta dels jardins. Anar-hi expressament és desproporcionat; passar-hi mentre puges, no.

El recorregut sencer i què hi ha a cada jardí, a els jardins de Montjuïc. Per què tota la muntanya està feta de forats, a la pedra de Montjuïc. I si tens un diumenge lliure i vols una alternativa a la de sempre, aquí.

La nostra visita de Montjuïc es fa en català i no passa per aquí: va per la fira del 1929, el castell i la pedrera. Els jardins són el pla que et queda per fer pel teu compte, i és gratis.