L'arquitecte volia fer un monument fet de monuments, i la ciutat el va deixar

L’argument en contra, en la seva versió més forta: un cementiri no és un pla. És un lloc on la gent va a veure els seus morts, i convertir-lo en itinerari cultural és una forma educada de fer turisme del dol. A més, a Montjuïc hi ha un castell, una fira universal, dos museus i uns jardins que no li demanen a ningú aquesta incomoditat. I si el que et mou és l’escultura funerària, n’hi ha a tot Europa sense haver d’entrar al lloc on aquest dimarts a la tarda algú està canviant les flors a la seva mare.

És un bon argument. La part de les flors és certa i no se’n va enlloc.

On deixa de funcionar

Falla en què dóna per fet que això és un cementiri amb algunes tombes bones a dins. No ho és, i qui ho va fer ho va dir en veu alta.

Es va inaugurar el 1883 sota l’alcalde Francesc de Paula Rius i Taulet i es va construir sota la direcció de Leandre Albareda i Petit, arquitecte municipal. El motiu, en paraules del servei de cementiris: eren temps afectats per epidèmies constants, i el cementiri del Poblenou, el primer de la ciutat, ja era insuficient.

Fixa’t en el que aquella frase no diu. Diu epidèmies constants. No diu còlera. Totes les pàgines que hi posen una malaltia concreta l’hi han afegit, i nosaltres no.

I després l’ambició, que és el que explica la forma del lloc:

Albareda va seguir els models d’altres cementiris europeus, com el Père Lachaise de París… Volia dissenyar un monument de monuments.

Això és el que camines. No un recinte funerari amb algunes bones peces: un paisatge construït expressament com a galeria, terrassat sobre el port i sobre una vessant plena de cicatrius de pedrera, per una ciutat que acabava de decidir que seria una capital europea i que era a cinc anys de la seva primera exposició universal.

La xifra, i la xifra que la gent fa servir

Cementiris de Barcelona publica això:

Disposa de més de 151.000 sepultures distribuïdes en una superfície total de 567.934 m².

Llegiràs, en molts llocs, que hi ha prop d’un milió de persones enterrades aquí.

Això no ho publica cap institució, i cap institució no publica un recompte de persones. Sepultures no són persones —una sepultura de família en conté diverses, al llarg de generacions— i convertir 151.000 en un milió és una aritmètica de la qual ningú no ha ensenyat el desenvolupament. Et donem la xifra que dóna la ciutat, en la unitat en què la dóna.

L’única obra funerària de Domènech i Montaner

La ruta cultural i artística recull quaranta sepultures, descrites pel servei com mausoleus i escultures de gran valor artístic fets per arquitectes i escultors del període comprès entre 1883 i 1936.

Els noms que hi acredita són els que van fer l’Eixample: Josep Puig i Cadafalch, Eusebi Arnau, Josep Llimona, Enric Clarasó, Manuel Fuxà, Josep Vilaseca, Enric Sagnier, Rossend Nobas, Rafael Atché, Antoni Maria Gallissà, i el mateix Albareda.

I un detall que ja val la pujada. La llosa de l’hipogeu de la família Valls i Vicenç és de Lluís Domènech i Montaner — i el cementiri hi afegeix que és l’única obra funerària que el famós arquitecte va fer a Barcelona.

L’home que va fer el Palau de la Música i l’Hospital de Sant Pau va fer exactament una tomba en aquesta ciutat, i és aquí dalt, on no puja ningú.

I ja que hi som: és Domènech i Montaner. El cementiri no esmenta Domènech i Estapà enlloc dels seus textos de ruta de Montjuïc, i la confusió entre tots dos és prou habitual per dir-ho.

El Fossar

Dins del mateix recinte hi ha el Fossar de la Pedrera, que la pròpia ciutat descriu com a espai destinat a la memòria col·lectiva i on reposa el president Lluís Companys.

Companys va ser arrestat el 13 d’agost del 1940 a La Baule, a la França ocupada, per ordre de les autoritats espanyoles. El consell de guerra sumaríssim del 14 d’octubre del 1940 va durar menys d’una hora. El 15 d’octubre, a les sis de la matinada, va ser afusellat al fossat de Santa Eulàlia, al capdamunt d’aquesta mateixa muntanya.

El servei de cementiris sí que publica qui hi ha, i val la pena copiar-ho tal com ho diu ell: persones sense recursos, víctimes dels bombardeigs sobre Barcelona de l’aviació italiana, alemanya i franquista entre 1936 i 1939, i «les més de 1700 persones —1.706 homes i 11 dones— executades pel règim franquista, a Barcelona, entre 1939 i 1952». Són 1.717.

I aquí l’Ajuntament no es posa d’acord amb ell mateix. El programa municipal de memòria, a la pàgina del mur memorial del Camp de la Bota —la platja on van matar la majoria d’aquesta gent—, dona el total en 1.706, a partir d’una recerca de l’Arxiu Nacional de Catalunya sobre els consells de guerra sumaríssims, i són 1.706 els noms que hi ha gravats al mur. Mateixa ciutat, mateixos anys, onze persones de diferència, i les onze són dones. No hem trobat res publicat que quadri les dues xifres, així que et donem les dues i cap és nostra.

El que no publica ningú és el total de persones enterrades al Fossar, que és una altra cosa: els executats són un dels tres grups de la llista. Les xifres rodones que circulen per aquest total —les quatre mil— no tenen origen institucional que hàgim pogut trobar, i preferim dir això que triar-ne una.

Dues peticions, i són les úniques dues. No el tractis com un mirador —en té un, i no és això que és—. I ves-hi en silenci i sense fotografiar les tombes: aquí hi ve gent a veure els seus, i això continua sent cert un dimarts a la tarda d’agost.

El que no et direm

Qui va fer el Petó de la Mort ni quan. El servei de cementiris no ho diu: no surt a la pàgina del cementiri, ni als tres textos de ruta de Montjuïc, ni a la pàgina d’art funerari, ni a l’índex de sepultures il·lustres. Tot el que en llegiràs sobre l’autor i la data ve d’algun lloc que tampoc no tenia font.

Que el cementiri jueu medieval és el mateix lloc. No ho és, i la confusió és habitual. La necròpolis jueva medieval de la muntanya és un jaciment a part, segles abans, i surt en una altra pàgina. El cementiri municipal del 1883 és una altra cosa en un altre lloc.

Els horaris i les rutes guiades. Els publica el servei municipal i els canvia ell; és allà on hem de portar-te i no a una pàgina com aquesta.

Per on entra tot això

El cementiri és a la vessant marítima, terrassat sobre el port, sobre una muntanya que va ser la pedrera de la ciutat fins al 1957. I l’hipogeu Batlló, projecte del 1886 de Josep Vilaseca, és un monument de pedra de Montjuïc excavat a la roca, com els hipogeus egipcis, acabat el 1889.

Una tomba feta de la muntanya, tallada dins de la muntanya, en una vessant que s’havia buidat durant dos mil anys per construir la ciutat que ara hi enterra els morts. Barcelona no va haver d’importar cap símbol per a això. Simplement va continuar cavant.

La visita de Montjuïc acaba en aquesta vessant, en català, un parell de tardes per setmana. I si el que buscaves era un pla de diumenge que no fos aquest, aquí n’hi ha dos més.